Maurici Vallsquer, pintor actiu
durant setanta quatre anys

Un pacient classificador de la seva obra:

He visitat en els darrers mesos diverses vegades la que fou residència a Olot del pintor Maurici Vallsquer –he respectat la forma de signar la majoria de quadres i textos a partir dels anys quaranta ajuntant els seus dos cognoms–. El que havia estat el seu pis està situat a la quarta planta de l’edifici racionalista més representatiu d’Olot, la casa Serra, coneguda popularment per la casa del Nassos, donada la particular estructura de la façana, amb uns originals voladissos en diagonal que va dissenyar l’arquitecte Bartomeu Agustí a principi de la dècada dels anys trenta.
Des del seu pis i alhora estudi, molt ben assolellat, es té una miranda perfecta de la serra de Batet, un dels indrets que més va estimar i que va freqüentar assíduament durant una seixantena d’anys. Les finestres del seu pis són una talaia del casc antic de la ciutat, des d’on es veuen un conjunt de teulats, terrats, golfes i campanars molt suggerents, que per cert cada vegada s’assemblen menys als que va veure el pintor, donava la profunda transformació d'aquesta zona de la ciutat.
En la seva residència es conserven un seguit de caixes plenes de documentació diversa, tota acuradament col·locada. Crida poderosament l’atenció l’ordre i la constància amb que va anar anotant al llarg de tota la vida qualsevol tema relacionat amb la pràctica artística.
Té seixanta-tres carpetes, classificades per anys, amb una sèrie de fulls en el seu interior on va anotar-hi moltes dades dels quadres que pintava, des del títol, el número de classificació que posava a cada tela, a les seves mides, les sessions que hi va dedicar, i fins i tot anota si va repintar el quadre o, quan el coneix, el nom del comprador.
La personal classificació de les pintures és una dada que val la pena comentar: sempre és un trencat on en el numerador hi figura el número d’ordre del quadre en relació a aquell any, i en el denominador, les dues darreres xifres de l’any. La seva particular classificació, molt racional, és un estimable recurs per poder resseguir l’evolució de la seva plàstica.
Així mateix va guardar amb una paciència benedictina les referències de les exposicions on va concórrer, catàlegs, retalls de premsa, crítiques –quan eren favorables–, fotografies,,,, arxivat en forma de dotze llibrets fins l’any 1970, classificats per anys. A partir de 1971 la classificació és per sales d’exposició, amb un total de 26 nous llibrets.
En tot aquest arxiu particular es manifesten de manera fefaent els seus coneixements de “Comerç”, uns estudis que va cursar Vallsquer i que propiciaven l’entrada laboral a les oficines de moltes empreses, on habitualment s’hi respirava una fèrria disciplina, seguint al peu de la lletra les instruccions del cap del despatx, fent relacions de producció, de clients, confeccionant els llibres de caixa on s’hi reflectien amb lletres de redondilla les entrades de capital i les despeses que s’originaven. No hi ha dubte que l’ordre dels despatxos coincideix amb la manera de classificar els seus papers.
El jove Maurici Vallsquer va treballar en aquest ofici durant tretze anys, els quals li van deixar per sempre la meticulositat de catalogar el que feia, convertint-se en un pacient classificador de la seva abundant obra plàstica, la qual cosa li dóna un perfil humà poc freqüent de trobar entre els artistes plàstics.
Vallsquer va pintar i va fer pessebres. Ell considerava la pintura com la seva tasca primordial, i dins de la pintura va practicar quasi exclusivament el paisatgisme. També va fer pessebres, una activitat que veia relacionada amb l’estudi del paisatge, que en aquest cas agafava un aspecte tridimensional. L’objectiu d’aquest text és de parlar del pintor, ja que la tasca de pessebrista està tractada en un altre lloc del present catàleg.

1904 – 1920. El nen barceloní

Vallsquer va néixer a Barcelona l’any 1904, ara fa cent anys, i en aquesta ciutat inicià els seus estudis. Cal repetir que no coneixem cap dibuix d’infant com succeeix en tants altres artistes. Ell mateix es dol repetidament en les diverses autobiografies que no s’hagi conservat cap de les cartes que feia als reis quan encara no sabia escriure, i utilitzava el dibuix, l’idioma universal per excel·lència per tal de fer les demandes de joguines. Lamenta que els seus pares no tinguessin la pensada de canviar i guardar el paper de la carta plena de dibuixos per un altre paper qualsevol. Aquesta referència sembla que era la més antiga que recordava dels seus primers grafismes.
Havia nascut al carrer Aragó tocant al carrer Balmes, i el van matricular al col·legi de les Escoles Pies d’aquest darrer carrer. Tot i que va canviar de domicilis, el darrer al carrer Diputació, ben a prop d’un altre col·legi escolapi, sempre va anar al mateix centre docent.
Parla de Casto Oliver, el mestre de dibuix de la seva escola, com un home que seguia els convencionalismes de principis de segle, convencionalismes que consistien en la còpia de làmines, i que alguns mestres de dibuix van continuar com a recurs pedagògic una colla d’anys posteriors. Resulta interessant constatar l’estupor com molta gent rememora les làmines de dibuix, un sistema que es va prolongar molts anys i va servir per poca cosa de profit.
En aquest context era normal que el jove copiés quadres de Velázquez, de Goya o de qui fos, quan se li va comprar la primera capsa de pintures a l’oli, que situa a l’any 1920. Era justament el que li havien ensenyat.
Quan va plegar del col·legi, el 1920, als setze anys, va entrar a l’empresa Vilà, relacionada amb el tèxtil, on hi va treballar fins 1933, i que, com escriu en la seva autobiografia, van ser per ell tot un calvari. No li interessava res del que hi feia, ni volia passar tota la vida entre comandes i factures. La seva vocació anava per uns camins molt diferents.
Tota l’activitat que tenim documentada d’aquest període va transcórrer a Barcelona.

1921 – 1933. El jove escrivent orienta la seva vida cap a altres camins

Com era habitual entre els joves que feien estudis de Comerç, Vallsquer va passar del col·legi al treball, activitat que li ocupava moltes hores diàries. Als vespres, un cop havia sortit de la feina, anava a Llotja. No hem tingut accés al seu expedient acadèmic ja que aquest període encara no està catalogat, per tant no sabem amb exactitud quan es va matricular a Llotja –tot i que sembla que fou el 1920–, ni tampoc no sabem quan temps hi va romandre.
El nou centre li havia de representar forçosament un despertar a un seguit de formes artístiques que ignorava. En aquesta institució barcelonina, per on hi han passat molts artistes plàstics del país, li van ensenyar un nou concepte de representació artística, ja que fins llavors la pràctica del dibuix i la pintura havia tingut un caràcter eminentment artesanal. Es podia oblidar de les làmines, que ara eren substituïdes per models de figures de guix, on es solia començar per dibuixar gerros, motllures, caps, fragments de braços o tors, i quan es dominava, es passava als guixos de cos sencer. Unes altres classes eren les de dibuix del natural, on es representaven els models del centre que primer posaven vestits i després nus. En els plans d’estudis es donava molta importància als estudis anatòmics, tot i que la figura humana no va ser mai un tema que l’atraiés especialment.
Recordava amb molt d’afecte dos dels professors del centre: Francesc Labarta i sobretot Fèlix Mestres a qui sempre va considerar el seu mestre per excel·lència.
Tot sovint els pares es mostren satisfets que els fills pintin o practiquin altres formes artístiques. Solen creure que és una afecció que els pot aportar rendiments espirituals i econòmics, i també els allunya d’altres formes mundanes menys recomanables de passar el temps. Però hi ha molts casos de pintors que van tenir molts mals de cap quan van anunciar a la família que volien fer de l’art el centre de les seves activitats, deixant qualsevol altra feina que els destorbés i els fes perdre temps. Aquest és a grosso modo el pas que va donar Maurici Vallsquer, però no el va donar de cop.
Als dinou anys, el 1923, quan ja en portava tres treballant, va anar per primera vegada a pintar paisatge del natural, a plein air, al bosc de Can Tarrés de La Garriga, aprofitant la setmana santa. També aquell mateix any, per les vacances d’estiu, va anar a Olot, d’on ell mateix assegura que a partir d’aquesta data no va deixar cap any d’anar-hi.
El pare era fill d’Olot i la mare de Vilafranca del Penedès. Mentre parla poc de la població d’on era oriünda la mare –de fet no coneixem cap text que en faci esment– trobem en diversos escrits que fa referències a Olot i fins que es considerava olotí, un “olotí d’adopció”, en paraules seves, població en la qual va viure molts anys, i els seus entorns els va reproduir en centenars de quadres. Sembla que alguns comentaristes també el consideraven olotí, com es veu en la crítica de l’exposició feta a la Sala Vayreda d’Olot, apareguda el 18 de juliol de 1931 al setmanari local La Tradició Catalana, on es deia, “per primera vegada exposa el nostre company que, a pesar de residir a Barcelona, estima amb deler aquest bocí de terrer que el va veure néixer i no deixa de plasmar-lo en els seus celebrats pessebres i en les produccions del seu pinzell”; i en una de posterior a El Matí de 9 d’abril de 1933 que comentava: “admirador com el que més del paisatge olotí (d’on és oriünd)...”.
La seva identificació amb la ciutat devia ser important
La primera exposició va ser individual i la va fer a Barcelona, a la Sala Parés el desembre de 1924 coincidint amb el Nadal, quan tot just tenia vint anys d’edat. Va ser una de les darreres mostres que va fer el senyor Parés, ja que al cap de pocs mesos, al juliol de 1925, van clausurar la sala. Sortosament el parèntesi d’inactivitat va ser breu, ja que al mateix any 1925 s’inicià l’etapa Maragall que donà continuïtat a la sala d’art que ha esdevingut la més veterana del país, i que va acollir en altres ocasions teles de Vallsquer.
Va tornar a exposar en una col·lectiva el juny de 1926, ara a les Galeries Laietanes en una entitat que s’havia format amb el nom d’ ”Associació d’Art”. L’any 1927 es va prodigar en exposicions ja que va participar en cinc col·lectives, la de les Galeries Laietanes, la del Cercle Artístic de Barcelona, al Casino de la Garriga, el Saló de Tardor de Madrid, i a la Sala Parés.
El pintor començava a tenir un públic interessat en la seva obra, que era adquirida regularment, fet que va propiciar que els galeristes hi confiessin i li proposessin noves exposicions, generalment col·lectives. Així els anys 1928, 1930, 1931 –aquesta va ser la segona individual– i 1932 tornà a les Galeries Laietanes; també es presentà al Saló de Tardor de Madrid, el 1928, 1929 i 1933; i encara a Madrid, el 1930 i 1932 a l’Exposició Nacional de Belles Arts. El 1930 també ho va fer en una exposició que circulà per quatre poblacions del Vallès i a la Sala Vayreda d’Olot, on tornà el 1931, 1932 i 1933. A tot això hi hauríem d’afegir encara la seva participació per primera vegada, l’any 1931, al concurs “Montserrat vist pels pintors catalans”; les Exposicions de Primavera de Barcelona de 1932 i 1933, i alguna altra. A finals de 1933, l’últim any de l’etapa de la qual parlem en aquest apartat, ja havia participat en 35 exposicions.
No vull avorrir amb dades exhaustives d’exposicions, però sí que m’agradaria insistir en la constant presència del jove en diversos fronts del panorama expositiu del país. Tot plegat va contribuir a una valoració de la seva obra que es va traduir en forma de premis: els que anualment donava l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va obtenir dues medalles “Josep Masriera”: l’any 1929 en la categoria de plata, i dos anys després, el 1931, la d’or.
Era un bon reconeixement oficial.
A principis dels anys trenta Vallsquer havia venut un bon nombre de quadres, cosa que representà per a ell uns guanys molt importants especialment si tenim present que feia una feina que no li agradava. El pas següent era deixar definitivament el despatx, una dèria que ben segur tenia des de feia temps, però que havia anat endarrerint, donant el pas definitiu el 1933, als vint-i-nou anys d’edat. A partir de llavors, la pintura va ser l’única activitat, i així va continuar fins els seus darrers dies.
La primera relació de quadres catalogats per ell mateix és de l’any 1918, i fins el 1923, és a dir en el període de sis anys, va comptabilitzar seixanta-nou obres, el que demostra que era un bon treballador. Fins el 1933 ja havia pintat i catalogat 373 quadres i 22 notes, quantitat que alguns pintors només assoleixen al llarg de tota la vida, i, recordem-ho, tot just tenia vint-i-nou anys.
Encara que el nombre de pintures no tingui una progressió lineal, es veu que cada any pintava més, passant dels 12 quadres fets el 1924 als 56 de 1933, i als 115 de l’any següent, un cop deslliurat de tota obligació laboral.
La tècnica utilitzada tota la vida i quasi de forma exclusiva, va ser la de l’oli. Es coneixen algunes aquarel·les, poc reeixides gràficament. El procés normal era dibuixar a llapis o carbó sobre la tela o la fusta, els dos suports preferents, i tot seguit tacar la superfície de color. Quan eren notes petites mirava d’acabar-les en poques sessions, procurant, sempre que fos possible, dedicar-hi només un sol dia. En els quadres d’estudi, que generalment eren de proporcions molt superiors, s’hi estava, lògicament, més temps.
En aquesta etapa té un gran interès per l’estudi de la llum, amb unes successives gammes de marrons i ocres molt ben entonats, on el cel sol ocupar la meitat de l’obra, i la temàtica sol ser de valls amb uns successius carenams a l’horitzó. La pinzellada és solta, tractada com a nota.
Aquestes reflexions les veiem recollides en la premsa olotina d’aquells anys, que de fet és on li fan les crítiques més aprofundides. Així a La Tradició Catalana, de juliol de 1931, llegim que algunes obres “esdevenen esbossos, algun que altre massa desdibuixat i tot”. El Deber, de 8 d’agost de 1931, diu “a grans pinzellades i amb tonalitats optimistes, Maurici Valls transporta a la tela els colors que impressionen la seva retina”. Llegim a La Ciutat d’Olot, de 20 agost 1932, “una visió un bon xic personal i uniforme, i cal reconèixer que la seva tècnica, a base d’una pinzellada sempre horitzontal i allargada”.

1934 – 1951. El període més productiu

Quan l’home va ser lliure per poder anar a pintar tot l’any, va prendre la decisió de posar residència a Olot, cosa que es va produir l’any 1935, essent un dels primers ocupants –sembla que fou el segon– de l’edifici racionalista de la Casa dels Nassos, que hom n’havia iniciat la construcció l’any 1931, i quan s’hi va instal·lar feia poc que s’havia acabat. En el seu pis tenia la residència i l’estudi, tot el que necessitava, amb la facilitat també de poder plantar el cavallet en l’indret que el motivava en qualsevol època de l’any i en l’hora del dia que li vingués de gust, sense desplaçaments feixucs.
Eren els anys joiosos que funcionava a Olot l’Escola Superior de Paisatge, la màxima institució docent que mai ha tingut aquesta ciutat, instaurada per la Generalitat republicana, on van acudir alumnes de molts indrets del país i on hi ensenyava un antic professor seu: Francesc Labarta, el primer mestre de pintura que va tenir el nou centre olotí. Amb ell van reemprendre una relació que venia de lluny, fins i tot van sortir a pintar al natural per les contrades olotines i tots dos van fer una exposició a la Sala Vayreda d’Olot.
No va ser mai alumne de l’Escola Superior, on hi anaven diversos companys seus, una majoria dels quals eren més joves. Potser no s’hi va matricular ja que es considerava gran –l’any 1935 tenia trenta-un anys–, o pel reconeixement que ja gaudia la seva obra –un exemple significatiu és que fes una exposició amb el seu antic mestre, un pintor ben valorat–, però hi va tenir relació, com en el cas documentat de Labarta, i segurament amb altre gent.
El que resulta evident és que en la pintura de Vallsquer de mitjans any trenta es manifesta la peculiar visió del paisatge que s’impartia al centre docent olotí i, encara que el pintor manifestés en la seva autobiografia que no es considerava un deixeble de l’escola olotina, el seu segell hi és patent en diversos períodes, i en particular en aquest.
Va esclatar la guerra civil, que, com totes les guerres, va tallar expectatives diverses i va frustrar molts projectes. Sortosament el pintor se’n va poder lliurar ja que no van arribar a cridar la seva quinta, passant a viure a Olot tota la seva família, és a dir els pares, ja molt vellets, i la germana que era dinou anys més gran que ell.
La capital de la Garrotxa va ser quasi sempre un reducte de pau, llevat alguns moments fatídics, sobretot al principi del conflicte. En aquesta ciutat va continuar funcionant, a vegades a mig gas, l’Escola Superior de Paisatge, que tot i la situació anormal, els professors van fer classes.
A més va passar a residir a Olot una part important de l’equip directiu i tècnic dels Museus d’Art de Catalunya responsables de guardar el valuós patrimoni del país que va estar emmagatzemat a l’església de Sant Esteve. Tot plegat contribuïa que es visqués a Olot un ambient diferent del que regnava a bona part del país, especialment per les persones relacionades amb l’art.
Segurament aquesta és una de les explicacions per les quals en aquests anys no va baixar de manera significativa el seu rendiment pictòric fins al final del conflicte. L’any 1934 i 1935 havia pintat 115 i 113 quadres respectivament, el 1936 en va pintar 81 i 85 el 1937. La davallada important va ser el 1938 que només en va fer 14.
L’any 1937 s’havia de muntar una exposició de pintura i escultura a Mèxic per ajudar a la República Espanyola, on hi tenia tres olis. Una nota en els seus llibrets d’exposicions és el text més eloqüent per veure el desenllaç. Diu així: “El vaixell portador d’aquesta exposició fou capturat pels Nacionalistes Espanyols i portat a Ceuta, no n’he sabut el parador”.
Tot i no estar afiliat a cap partir polític era proper a Esquerra Republicana de Catalunya, i el seu catalanisme, que va defensar tota la vida i va emprar en els seus escrits, li va portar alguns problemes amb les autoritat sorgides del cop d’estat feixista, n’és un exemple la severa advertència que li va fer la “Subsecretaria de Educación Popular” de la Delegació de les Illes Balears per imprimir en català la invitació de l’exposició a les Galeries Quint de Palma el novembre de 1946.
Els anys de la postguerra va anar fent com va poder, pintant primordialment paisatges olotins. Una fita important va ser “descobrir” Mallorca a partir de 1945, paisatges dels quals va quedar enamorat. En la seva Autobiografia en parla amb gran vehemència, i mirant la seva obra plàstica hi trobem quadres que són dels més representatius de la seva producció.
A partir de 1944, i durant vuit anys, passà del centenar de quadres pintats anualment, com ja ho havia fet deu anys enrera, abans de la guerra civil. Aquesta activitat va arribar al punt culminant l’any 1949, pintant-ne 230, el que significa quasi un quadre diari.
Els anys quaranta i començaments de la dècada següent van ser un bon període pel pintor, va ampliar el referent de temàtica olotina amb els paisatges mallorquins. També va ser una etapa dolça a nivell més personal, ja que es va casar i va tenir les seves dues filles.
En els divuit anys que van de 1934 a 1951 va pintar 2066 obres, de les quals només 11 eren notes, el que representa una mica menys de la meitat de tota la seva obra, tot i la baixa activitat del final de la guerra civil.
És l’etapa que va repintar moltes teles fetes en anys anteriors. Gràcies a la meticulositat d’anotar tot allò referent a la seva pràctica artística sabem que va esborrar per pintar-hi a sobre 378 obres que havia fet fins l’any 1949, i a partir d’aquell any ja no ho va tornar a fer més –exceptuant unes provatures que no li van agradar entorn de 1960–. Una part dels suports reaprofitats podia ser que els considerés poc aconseguits, però la causa d’esborrar molta obra va ser la manca de mitjans per adquirir-ne de nova. No oblidem la penúria de recursos de la llarga postguerra, que s’havia de solventar segons l’enginy de cada cas, i en el seu va ser tapant pintures fetes anteriorment.
Analitzant la temàtica preferida d’aquesta etapa veiem que a més de repetir temes anteriors de valls, on sap diferenciar els termes i rematar amb uns horitzons llunyans, introdueix l’interès pels arbres, que col·loca a primer terme i esdevenen els protagonistes de la majoria de les seves pintures. Predomina la gamma verdosa en els quadres de temàtica olotina, amb una paleta en general més fosca que en l’etapa anterior. Introdueix les marines, paisatges urbans i comença a donar protagonisme a les nuvolades, un tema que serà recurrent, amb cels que continuen ocupant la meitat de la pintura. A partir de mitjan dels anys quaranta, quan el paisatge mallorquí el deixa encisat, hi ha un bon nombre d’estudis atmosfèrics, on vol pintar l’aire, les boires, la llum, amb unes gammes blavoses i grisenques molt riques de tonalitats. Alguns dels títols d’aquests quadres mallorquins són ben significatius de la temàtica representada: “Dia de pluja”, “Dia boirós”, “Tristor”.
El Vallsquer més autèntic és el de petit format, sovint el de les notes fetes al natural. Les teles de mides grans les feia a l’estudi i no tenen l’espontaneïtat i frescor dels esbossos, i així mateix ho veia el pintor, que sempre va valorar les obres sobre petites superfícies. Recorda la seva família que repintava una i una altra vegada els quadres grossos, ja que no en quedava satisfet.
El vocabulari grandiloqüent propi de la postguerra queda reflectit en les crítiques de l’època. Així la publicació madrilenya Fotos, del 7 de febrer de 1942 deia “Trabaja a pleno aire en tierra de Olot, caudales de belleza, atracción y lozanía, pintando concienzudamente, ganando para sus cuadros variantes de colorido que los caprichos de la luz prestan a aquel escenario –la cursiva és de la impremta– vastísimo que se aviene con el temple de este artista que expone en Galerias de Arte Domingo”. I també feia esment a la pinzellada “su manera de no dejarse llevar por el detalle”
Albert del Castillo escrivia a El Diario de Barcelona de 3 d’abril de 1948 “Vallsquer ha dejado en Sóller los postreros restos de su pintura olotense. Paralelamente ha ido penetrando en el misterio de aquel privilegiado valle mallorquín, en las suavidades neblinosas invernales y en la florida sonrisa de su primavera sin par. Y se ha convertido en un intimista que capta con finura la emoción del momento y la traslada al lienzo en un lenguaje pictórico sencillo y llano, de delicadas insinuaciones y amorosas ternuras, cual en un rebrote romántico que lima con los grises la exaltación lumínica y cromática más corriente de la isla”.
El pintor va agafar aquest comentari de A. del Castillo i el va anar reproduint en les seves Autobiografies, cosa que demostra que li va donar un gran valor, fet que resulta força sorprenent ja que no hi ha cap trencament entre el que pintava abans i després de la seva estada a l’illa.
Penso que és molt més sensat el comentari de Pyrene, de 5 d’agost de 1949 on diu “Podríamos distinguir en Vallsquer, después de aquella etapa mallorquina, en la cual se iniciaba, o mejor, se ampliaba, la luminosidad de su paleta, una comprensión renovada del paisaje. No obstante, no se aleja tanto, este artista, de sus pasadas obras, que podamos dar por vencidas anteriores posiciones”

1952 - 1974 Els nous aires li comporten una crisi en la pintura

Vallsquer havia pintat molts quadres i també n’havia venut molts, qüestions que estan molt relacionades. Recordem que havíem vist que bona part de la dècada dels anys quaranta pintava més d’un centenar de quadres anuals, activitat que va continuar fins al 1951 que en va fer 192. El salt va ser l’any 1952 amb sols 67, és a dir 125 de menys. La davallada va anar continuant els anys següents, amb el punt d’inflexió de 1958 que en va pintar solament 6.
Voldria aprofitar una entrevista que es va publicar a Baleares, el 5 d’abril de 1951, signada per Serra en l’espai “Díganos vd. algo”, com a pas d’una etapa tan productiva com l’anterior a una altra. El títol del reportatge era “Vallsquer, pintor del otoño”, i n’agafo un fragment que considero significatiu. Diu així:

“Vallsquer expuso en Sóller. Muchos años hacia que no ocurría tal acontecimiento en la ciudad. Los nuevos ricos, con muchos billetes y muchos deseos de gastarlos, aprovecharon la ocasión. Vallsquer lo vendió todo.
–Si; el éxito de venta a mi mismo me sorprendió– confiesa.
Después, un año después, otra vez en Galerías Mora a colgar sus cuadros.
–Vendí –dice– no tanto como la primera ocasión, pero quedé satisfecho.
Después, otro año después, a repetir.
–Flojita fue la cosa, los gastos y poco más –afirma.
Ahora, después de exponer en diferentes poblaciones catalanas y vender en Bilbao, vuelve a Palma. En Melià –era el nom de la galeria on exposava–, recordamos a Sóller.
–En la actualidad constituye un disparate volver en plan de exposición para la venta. Sóller está saturada de pinturas...
–¿De sus pinturas?
–De las mías y de la de muchos pintores que allí han vivido y expuesto.
–A su pintura se le llama olotina ¿por qué?
–Ama los grises vaporosos y sutiles.
–Tendrá, por lo tanto, que limitarse a ciertos temas.
–Aunque mi pintura, y mi fuerte en la pintura, sea la de la escuela de Olot no es motivo para que no aborde otros temas. Ejemplo: mi actual exposición”

El text, a part de declarar-se proper a l’Escola d’Olot, ens fa esment que primer venia molt, després va vendre menys, i més endavant tenia dificultats en fer-ho. També va passar de les crítiques que l’adulaven a les adverses, i això costa de pair.
Va desaparèixer la meticulositat anterior de guardar totes les crítiques. En els seus llibrets no hi ha gairebé cap d’aquests comentaris desfavorables. Només hi hem trobat la documentació que va generar l’exposició col·lectiva de l’anomenat Grup d’Olot –un nom que sembla va ser improvisat per l’exposició–, feta el desembre de 1953 al “Círculo Artístico” de Girona. El diari Los Sitios de 13 de desembre publicava un text signat per Argos on es llegia “Digamos ante todo que este grupo está constituido por los dioses menores del arte olotense, con la añadidura que algunos de sus componentes ni a dioses llegan, o sea que ni merecen culto ni admiración en el templo del arte”. Afegia que com a grup no tenien punts en comú i davant la impossibilitat de fer un comentari de les obres donava els noms d’uns pintors que considerava millors, entre els quals no hi havia Vallsquer.
Va aixecar polseguera, i es van fer rèpliques tant al diari gironí com des del setmanari olotí Arriba España. Però el text més assenyat és una carta que Carles de Bolós, un culte clergue resident a Girona, va escriure al seu cosí i crític d’art Josep M. Mir Mas de Xexàs, bon amic de Vallsquer, on a part de recomanar-li menys “cridòria des dels periòdics” deia “els teus companys ensibornats per un que ni és pintor ni artista ni literat, l’Armengol –és refereix a Lluís Armengol i Prat, delegat comarcal del Ministeri d’Informació i Turisme–, han fet gran rebombori per una crítica adversa però no desconsiderada ni insultant com pretenen”. Comenta que algun artista gironí fins i tot la considera benigna, aquesta crítica, i fa un repàs a diferents artistes opinant de Vallsquer que “lo que portà a l’exposició era molt fluix i amb tendència a cromo –el subratllat és de l’autor– que és la seva flaca”.
Certament la pintura de Vallsquer va passar per etapes molt comercials, on repetia uns mateixos temes les vegades que fossin necessàries. Només així s’explica la seva gran producció. Aquest fet, publicitat per la crítica, era més evident a mesura que les noves tendències artístiques anaven agafant adeptes.
Els problemes de salut dels anys cinquanta van ser una altra explicació a la brutal frenada en la producció del pintor, fet que el van tenir molt inactiu. Sembla que a partir d’una anàlisi de sang li van detectar una velocitat de sedimentació alta, que s’interpretava com una disfunció que no li acabaven de trobar. A més el 1958 –l’any que sols va pintar 6 quadres– va passar un tifus.
Les galeries d’art que li havien exposat la seva obra cada vegada eren més reàcies a fer-ho, en algun cas per haver canviat d’estratègia comercial, fent l’opció per altres formes artístiques diferents de la pintura de Vallsquer; altres per haver venut en els anys precedents molts quadres del pintor, els quals ja no resultaven cap atractiu per als clients.
La principal activitat d’aquesta etapa va ser fer pessebres, calvaris, i la col·lecció de diorames Verdaguerians. Eren uns projectes que li comportaven moltes hores de feina, una manera de tenir-lo ocupat, ja que li resultava difícil practicar el seu vertader interès artístic per les circumstàncies adverses amb les quals es rebien els seus quadres.
Entre 1959 i 1961 va pintar 17 obres “abstractes”, segons ell mateix explica; no li van plaure i va repintar a sobre. Era normal que no li agradessin, ja que ben segur el resultat era funest. L’art abstracte o l’informalisme o qualsevol dels moviments d’avantguarda necessiten una reflexió conceptual i formal de la qual Vallsquer n’estava lluny.
L’etapa de baixa producció relativa, sobretot comparada en èpoques passades –en vint-i-tres anys va fer 947 obres grans, 216 notes i 136 dibuixos– es va perllongar, i de fet va esdevenir la característica general dels propers anys. Era normal ja que el pintor cada vegada era més gran, i les forces eren menors. Per primera vegada deixa constància que havia fet dibuixos –el primer any que en va fer va ser el 1956 i el darrer el 1968–, dels quals no n’hem vist cap. Tots els dibuixos inventariats són fets exclusivament en aquesta etapa. Una possible explicació estaria en el fet que el dibuix té l’avantatge que ocupa poc espai si s’ha de guardar, i representa una petita despesa de material, que en moments de poques vendes pot ser un element a considerar.
He posat com a final d’aquest període l’any 1974, coincidint amb el pessebre que va fer a la Fontana d’Or de Girona, i amb la seva afirmació que seria el darrer pessebre, ja que “les meves condicions de salut no m’ho permeten”. Un pessebre monumental volia dir fer coincidir moltes tecles i molts mal de caps, cosa que a setanta anys es feia feixuc. “Penso –en paraules seves– dedicar el que em queda de vida completament a la pintura “

1975 - 1992 El colorista

A la dècada dels setanta es va produir una certa revifalla. Tornà a pintar amb més intensitat, i a exposar. En aquest sentit va tenir un paper destacat el seu amic Xifré Morros, responsable de les galeries Grifé & Escoda, que va ser una finestra per la pintura d’aquells anys. L’octubre de 1976 la galeria li va fer una exposició on hi tenia cinquanta obres, amb el pretext de commemorar els cinquanta anys consagrats a la pintura, que de fet ja havien passat. El seu amic va escriure en el catàleg el següent “La seva producció ha estat absent del traüll pictòric que ha registrat el país, cal doncs aprofitar la seva circumstancial presència i considerar a l’ensems que no es or tot el que lluu en el born de les inversions artístiques”. Un text rebuscat que en certa manera explica l’absència que havia tingut el pintor en el panorama expositiu del país.
Tornava a estar animat i treballador, fins i tot l’any 1977 va passar de les cent teles –exactament en va fer 101–, cosa que no es produïa des dels primers anys cinquanta. Malgrat l’infart de miocardi que va patir el juliol de 1979, va continuar treballant, cada vegada, però, amb menys intensitat.
Practicava, com sempre havia fet, el pleinarisme i les notes continuaven essent el millor que sortia dels seus pinzells. Raonava que aquestes havien de ser ràpides, de mitja hora o de tres quarts, ja que si duraven més temps variava la llum, i s’havia d’esperar el proper dia per tenir unes condicions semblants. Per aprofitar les sortides, que cada vegada li resultaven més dificultoses, generalment portava diverses notes, i anava variant de lloc a mesura que canviaven les condicions lumíniques. Solia pintar en primer lloc el cel, ja que deia era el que més canviava de color. En una entrevista apareguda al número 20 de la revista d’art barcelonina Gal Art, el 1985, es fa patent en seu interès per la llum i el pleinarisme. Deia: “Yo no sirvo para pintar en el estudio paisajes de memoria”, i continuava “no puedes inventarte la luz, no puedes hacer lo que te dé la gana con una tela. Hay que plasmar la luz auténtica”. Era conscient de la realitat de la seva plàstica.
En l’etapa final de la producció pictòrica, que com sempre la tècnica utilitzada va continuar essent a l’oli, va fer algunes obres emprant unes gammes intenses, sovint amb colors molt contrastats. Sobre els verds vius del prat hi podia posar unes flors vermelles o grogues, unes vegades sense cel, o vistes amb perspectives forçades, el que era tot un canvi compositiu.
Pintà cels amb molta textura i d’una àmplia gamma de colors. La seva paleta pujà d’intensitat i valentia, amb uns quadres poc dibuixats, i uns colors més atrevits que mai i les grans pinzellades que des de sempre havíem anat observant.
Va continuar portant el registre de les seves obres, anotades en les carpetes, i mirant-les es veu com es va apagant la vida del pintor. Fins l’any 1989, quan tenia vuitanta cinc anys, ho va continuar enregistrant tot, com en anys anteriors. L’any 1990 va fer 12 quadres, però a partir del vuitè ja no hi va anotar cap dada. L’any 1991 només va obrir la carpeta, però no hi ha res al seu interior. L’any 1992, el de la seva mort, ja no va ni fer la carpeta. Tot i això va pintar alguns quadres, fins el darrer moment, amb un color viu, deixant en molts llocs la tela sense ni tacar. La simplicitat de la seva pintura, formalment i conceptual, va ser una característica que es va accentuar al final.
Sempre va ser un filantrop. Per il·lustrar l’afirmació anterior he agafat de diferents anys unes mostres soltes de quadres que va donar per causes ben diverses, com es pot veure en els següents exemples: tómbola que organitzà l’Associació del Magisteri particular de Catalunya i Balears, l’any 1922, per fer una biblioteca de l’Associació; tómbola a profit del Casal Català d’Olot, el 1932; l’any 1937 va col·laborar a l’exposició muntada a la Sala Vayreda d’Olot “A favor del Socor Roig Internacional d’Olot”, que era la Creu Roja del període de guerra; exposició col·lectiva d’artistes de l’Escola Olotina per a la reconstrucció del temple de la Verge del Tura, a la Galeria Pallarès de Barcelona, l’any 1941; exposició “Pro-Hospitales” al Reial Cercle Artístic de Barcelona, el 1949; subhasta a favor dels damnificats d’Agadir, el 1960, del Vallès, el 1962 i del Paquistan, el 1971; contra el càncer, en el programa “Ustedes son formidables” de Unión Radio Madrid, el 1965. A partir de 1974 en les convocatòries que es van fer a Olot pel Col·legi Joan XXIII. A benefici de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona el 1980 i anys posteriors. En aquest nostre país sovint s’ha de recórrer a la generositat dels artistes per suplir la manca de recursos o els oblits de les administracions.
Va morir a Olot el mes de juny de 1992, als 88 anys d’edat. Havia anotat en les seves carpetes que tenia fetes 4840 obres, repartides en 4180 “quadres”, que sempre són certes dimensions, 524 notes i 136 dibuixos, i ben segur va fer altres quadres que no hi van figurar, com els del seu darrer any de vida.
Segons els seus càlculs havia participat en 173 exposicions, de les quals 63 van ser individuals. És una producció ingent i poc freqüent entre els pintors. Tampoc no és freqüent haver estat actiu durant setanta-quatre anys.
La seva va ser certament una vida dedicada a la pintura.

Joan Sala i Plana, octubre de 2004